Avui és Sant Jordi i ja sabeu que no puc passar sense parlar-ne d'una manera o altra. Ahir van celebrar els Jocs Florals a l'escola i la Magalí va ser la guanyadora de 6è!
Un text molt personal...
L'Oriol deia que ell no havia guanyat res, jo tampoc, mai, li vaig dir.
A banda dels Jocs, aquesta setmana han organitzat el bibliopati i els ha agradat molt. La qüestió és que llegeixin!
Potser em quedaré sense veure parades plenes de llibres, però ben segur que comprarem llibres perquè la llista és llarga. De moment, la rosa que no falti ;-)
Fa un dia esplèndid, si no passejo, llegiré una bona estona al sol.
Núria
Aquí teniu el text del premi, no sé posar-lo d'una altra manera.
LA VIDA DÓNA VOLTES
A vegades sembla que no, però la vida és una baldufa. Moltes vegades es diu, aquí estic molt bé, tinc feina, la família a prop, ja he fet amics i m’agrada estar aquí; però després estàs massa bé, massa feina i massa de tot. Llavors en aquell moment la teva vida canvia completament, i no saps ni on anar ni què fer. I això és un exemple de la meva pròpia vida, doncs ja no m’enrotllo més i comencem…
Fa quatre anys els meus pares estaven cansats de la feina; anaven tan atrafegats que no tenien temps ni d’estar amb nosaltres. Feia un any que se n’havien anat a la muntanya els meus tiets i als meus pares primer els va semblar una bogeria, però després… com que deien que s’hi estava tan bé i que no hi havia ni soroll ni trànsit van canviar d’opinió. Doncs així va ser, els meus avis el van donar suport i van començar a mirar cases grans, perquè havien tingut la idea de muntar una casa rural. Quan m’ho van dir em vaig posar trista de seguida, perquè jo ja sabia que canviar d’escola em costaria.
Anaven passant els dies; els meus pares no acabaven de trobar la casa perfecta. Fins que sí! Finalment l’havien trobada i llavors ja començava a acostar-se el dia del comiat. Jo no volia deixar les amigues així com així, sense dir-los adéu i per això vaig celebrar una festa. Va ser molt divertida!
Tot el juliol em vaig quedar a Granollers i a l’agost vam pujar a Estac, un petit poblet del Pallars Sobirà. L’estiu em va ajudar molt a adaptar-me i després ja tocava començar l’escola. El primer dia no us podeu imaginar com estava de nerviosa, classe nova, escola nova, companys nous… aiii!
Vaig entrar a la classe i tohom m’estava mirant, nooo! L’hora em va passar prou ràpida, va tocar la sirena i per fi, al pati. Totes les nenes em van caure molt bé i crec que jo també a elles, tots van ser molt amables. Al cap d’uns dies per mi semblava que feia tota la vida que estava aquí.
Tot sembla molt bucòlic, insectes per aquí, insectes per allà, però en gran part és veritat, a l’estiu tota cuca viu.
Ara jo ja no trobo a faltar Granollers, bé, a vegades tinc ganes d’anar de compres però m’he d’aguantar.
Torno a repetir, estic molt bé a Estac, sense soroll, sense trànsit, un poble assolellat i amb la muntanya al costat. Què vull més?
Conclusió final:
Qui sap on estaré quan sigui gran?
