Casa Massa

La casa on vivim es diu Casa Massa. Aquí tothom es coneix pel nom de la casa on viu, i com que la nostra ja tenia nom quan la vam comprar, doncs ara tothom al poble ens coneix com els de Casa Massa. I ni que li volguéssim canviar el nom (que no se'ns ha passat pel cap...), ens continuarien dient de la mateixa manera.

Es veu que en aquesta casa hi havia viscut el comte d'Estac i marquès de Belchite (no sé si s'escriu així...). Fixa't tu!!! Tot i que quan la vam comprar no hi havia cap vestigi de tan important inquilí, ja que havia servit per guardar-hi cabres i vaques, i hi havia palla per tot arreu...

Com us vaig explicar el primer dia, hem tardat uns dos anys a reformar-la sencereta, malgrat que hauríem tardat mig any menys pel cap baix, si haguéssim encertat a la primera amb els paletes... Perquè us feu una idea de la rehabilitació que hi vam dur a terme, només dir-vos que l'únic que vam deixar dretes van ser les parets exteriors de la casa, que aquestes sí que eren fermes amb els seus 80 cm d'amplada! Us ho imagineu: teulat, terres forjats de cada pis, envans, lavabos, cuina, escala interior...

Us envio la fotografia que us vaig prometre del primer dia que visitàvem la casa i una altra del seu estat actual feta des del mateix lloc perquè pugueu comparar. Impressionant, no???

Un altre dia us n'explico més coses i us n'ensenyo més imatges.

Salut!

Esteve

La mona

Dilluns passat vam celebrar la Pasqua, bé, vam fer la mona. Com que aquí tenim temps i ganes, vam decidir amb l'Oriol que la faríem nosaltres. També coincidia amb el seu sant i era un regalet que ja tenia. A més, el seu padrí està a Granollers i no podia venir, així és que ens havíem d'espavilar. Jo feia la coca de base i ell es cuidaria de la decoració.

Aquell dia es va llevar molt tard, cosa poc habitual en ell, i quan va baixar a la cuina ja tenia mitja mona feta! Vam posar-hi mantega per cobrir el pa de pessic i perquè s'hi aguantessin tots els ous de xocolata que havia de portar. Finalment, només faltaven les plomes de colors...

I ja està, a la nevera, a esperar l'hora de les postres.

Núria

Bestiar

Les dues famílies que han viscut a Estac de tota la vida i encara hi viuen, són ramaderes. Tenen bàsicament ovelles i vaques, tot i que també crien gallines i porcs, per consum propi.

A l'hivern les ovelles estan estabulades i surten a pasturar cap al migdia, cada dia a un prat diferent. Al vespre, gairebé fosc ja, tornen cap a la granja. Hi ha dos ramats, un d'uns quatre-cents caps i l'altre encara més gran, fins a nou-cents! Els pastors les coneixen totes...

A l'estiu pugen els ramats a les muntanyes de Llessui, on pasturen fins que arriba el fred. Llavors un dia separen els ramats, cadascun porta la seva marca, i tornen a casa. Algunes es queden al poble, són les que han de parir i les malaltes, que han de vigilar de prop.

Abans les tenien en cases buides dins el poble, però ja fa uns anys que han fet dues granges, als afores, una a la part de dalt i l'altra a baix. Tot i això, quan surten a pasturar (o péixer, com en diuen aquí), algun dia travessen el poble depenent de la ruta que toca.

Núria

Temps per cuinar

Una de les coses que pensava que volia fer quan estigués vivint aquí, era tenir temps per cuinar. Primer teníem tanta feina amb les obres que pensava que es quedaria en un somni, però ara que ja anem acabant, vaig veient que es compleix. Sí, tinc temps per dedicar moltes hores a la cuina. Per fer moltes proves, i clar, com totes les proves, algunes surten molt bé, d'altres bé i d'altres s'han de quedar per la cuinera...

La família fa de conillet d'índies en gairebé tot, però és clar, amb qui haig de provar sinó? Els nens sovint diuen que volen ajudar-me, però tot just hem començat a fer escampall d'estris pel marbre, ja troben alguna altra cosa per fer i la mare fa soleta la pizza o les galetes...!
Sort que quan ho tasten ho troben tot (o gairebé tot) boníssim.

També han de ser crítics i ajudar-me a corregir les receptes que vaig provant del munt de llibres de cuina que m'han regalat: de cuina del Pallars, de melmelades, de postres, de pa, i fins i tot de 'brunch' (breakfast + lunch)...

Una de les coses més agraïdes de fer és el pa, que és relativament fàcil i ràpid, perquè ens el mengem cruixent. Aquí, on no tenim pa del dia, té molta gràcia treure el pa del forn, deixar-lo refredar i menjar-lo per esmorzar quan encara fa crec! Bé, avui he sucarrimat uns panets que feien una bona pinta...


Oi que les galetes sí que van quedar bufones?

Un altre dia, més.
Núria

Salutacions des d'Estac

Benvolguts/des blocaires,

enceto aquest bloc amb l'objectiu de fer-vos arribar les experiències que hem viscut, estem vivint i viurem la meva família i jo en un petit poble dels Pirineus anomenat Estac, municipi de Soriguera, comarca del Pallars Sobirà.

Ja fa uns sis mesos aproximadament que ens hem traslladat a viure en aquest poble provinents de Granollers (Vallès Oriental), cansats de la ciutat i del seu estrès. Sona a tòpic però és la realitat. I la realitat també és que l'adaptació està sent dura, però ja ens ho pensàvem que ho seria.

La veritat és que el canvi és fort, ja que Granollers és una ciutat de 60.000 habitants i a Estac només hi vivim 17 persones (comptant-nos a nosaltres...!!!). De fet, en tota la comarca en som poc més de 6.000 habitants. Us ho imagineu? Doncs sí, costa bastant, però si us agrada la muntanya i el seu silenci, us serà més fàcil d'imaginar per què ens hem decidit per fer aquest gir a les nostres vides.

Ben aviat us explicaré més coses del poble i de la vida que hi fem.

De moment, us ensenyo una foto del poble i una de la casa que hem rehabilitat durant els dos darrers anys. Espero que us agradin.

Fins aviat!

Esteve


Una de les nevades que ens ha fet aquest hivern


La casa on vivim (un altre dia us ensenyo com estava...)